Les muntanyes amaguen foc a l’horitzó, el dia ens desitja una bona nit i jo
creme amb el sol: de vida, de saber que sóc, que seguisc, que cada dia guanye
alguna cosa. Em sent part d’aquest entorn, que no és meu, però del qual m’he
apropiat. Sóc part del tot, un ésser viu amb plena consciència de vida. L’estiu
arriba: la platja i la muntanya celebren el seu carnaval.
Les immenses ones terrestres
fan d’espill al mar, mirant-se cara a cara, fent competència a la definició
ideal de bellesa. El color verd impera la comarca; és la única esperança que
ens queda. Tan natural i primitiu tot que no podrien matar-ho sense matar-se a
si mateixos. Només ens queda estimar la seua innocència, com si fóra un xiquet.
Les dunes somiadores intenten volar, però les flors receloses les obliguen a
quedar-se. Com dir que no al seu esplendor. La sorra rellisca entre els dits
dels meus peus, suau i fresca, i jo jugue amb ella a atrapar el temps que
s’escapa. El seu tacte, però, em relaxa. Allà lluny uns gossos es mosseguen i
corren lliures per tot arreu, portats pels seus instints, sense cap coneixement
de la seua felicitat humil. Un d’ells té por a l’aigua; l’altre aprofita eixa
debilitat per guanyar la batalla.
El vent empenya les
veles, les rodes de les bicicletes giren, tothom es dirigeix cap algun lloc;
semblen tenir clar el seu destí. Hi ha moviment, res es deté. Però tot avança
amb silenci. Si poses atenció escoltes alguns crits sobtats dels amos. També
les ones fan soroll en saludar la vora de la mar, xopant la sorra privilegiada
de primera línia de platja, que absorbeix l’aigua com si tinguera una set mai
insaciable. Però això és silenci. És una pau que omple els cors de la gent, que
fa creure que no hi ha res dolent en la naturalesa. Qui podria presenciar eixa
estampa i no sentir una bondat absoluta. El cel observa des de dalt, fent
fotografies en pla picat. Hui obri l’estiu lliure de núvols blancs, tot
homogeni i impertorbable, com si no amagara planetes, estrelles i milions
d’astres a la seua esquena, com si no guardara el secret de la història de la
vida. El negre només té lloc en els insectes, que volen o caminen cap ací i cap
allà, qui sap a on van. I en les meues pupil·les, que els segueixen fins que
els perden.
Allà enmig –un centre
que em té a mi com a referència egocèntrica– estic jo asseguda, tan
insignificant i desconcertada, una xicoteta ciutat gris enmig de la natura. Tanque
els ulls per sentir l’aire marí, però els òbric ràpidament, poregosa de perdre qualsevol
ínfim detall que mai tornarà d’igual manera. Sovint em pregunte si ella pensa
em mi como jo ho faig quan veig aquesta escena que mai podré dividir del seu
record, i sentisc tristesa, o nostàlgia. O potser és felicitat per allò viscut
i per ser capaç de recordar-ho. Torne a mirar cap al foc de l’horitzó i
endevine que el meu destí es troba allà, un lloc utòpic al qual mai arribaré
però que sempre m’obligarà a caminar. Jo, un cos humà en un univers infinit,
deixe els pensaments minúsculs a banda, m’alce i comence a passejar.
